Enric Marco
Juan Pedro (Sallent)

El vaig conèixer a l’enterrament de l’Agustín Rueda, era el secretari de la CNT de Catalunya i fou la persona que va fer el parlament al cementiri de Sallent, pres pels antidisturbis, en un clima d’odi i ràbia continguda per l’assassinat de l’Agustín. L’he vist moltes altres vegades, al món laboral o al món de l’ensenyament, a la FAPAC. La seva vida ha sigut un compromís i una entrega cap als dèbils i els oprimits. Actualment havia sigut reelegit per al tercer mandat al capdavant de l’Amical Mathaussen i casualment als actes de commemoració del seixanta aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini nazi —ni tres mesos abans ni tres mesos després— es descobreix que ell no hi va ser en aquests camps, i tots els mitjans de comunicació que fins llavors havien tingut, la majoria d’ells, cap interès per l’Amical Mathaussen i per l’Enric Marco s’acarnissen amb ell com gossos de presa. Esperem que algun dia sapiguem els motius i interessos que hi ha darrera de tot plegat. L’Enric no va estar a cap camp d’extermini però si va ser torturat per la Gestapo i va ser processat amb petició de pena de mort, passant per un penal de l’Alemanya nazi i pels camps de treball. No va estar per tant als camps d’extermini però hi va ser prop. Per tant, algun coneixement del tema tenia. Si era necessari o no mentir per donar més veracitat i credibilitat durant les conferències i xerrades que dia rere dia feia sobretot als instituts , intentant conscienciar a la joventut. Cal tenir en compte que quan ella accepta la responsabilitat de l’Amical ja no queda cap supervivent en condicions físiques per aquesta feina. Per tant, com ell diu, intenta ser la veu dels sense veu i, en definitiva lluitar pel Mai Més, lema i consigna que van imposar-se els que van salvar la pell als camps d’extermini nazi. Explicar a tothom el que va succeir per tal que mai més la humanitat hagi de patir-ho. Calia mentir? Segons ell sí, cadascú que faci la seva valoració. Però que no pretenguin desqualificar tota una trajectòria vital que es exemplar, amb els seus 84 anys i molts pals a l’esquena. Ja voldríem els més joves tenir l’activitat i l’energia i el cap tan lúcid. Des d’aquí solament puc dir-te: ànims Enric!, i el cap ben alt! Ja voldrien els que intenten humiliar-te tenir una mica de la teva dignitat. I aquests mitjans de comunicació que s’han acarnissat amb tu, tant de bo posessin el mateix interès en denunciar als que avui en dia segueixen organitzant guerres i nous camps d’extermini en nom de la llibertat.

Original en castellà. Publicada a la revista el pèsol negre número 22, juny-juliol de 2005, pàgina 19.