jueves, 6 de agosto de 2015

El impostor, de Javier Cercas


impostor-javier-cercas
Vaig prendre’m El impostor, de Javier Cercas com una lleugera lectura d’estiu. I em vaig equivocar! Oblidava que el meu veí de ciutat juga amb l’assaig i la ficció  amb una certa promiscuïtat que acaba engendrant ideologia. No ho critico, perquè és el que normalment faig quan em poso a escriure narrativa. He de reconèixer que, malgrat que Cercas i jo som lluny en la mútua cosmovisió de la realitat, els seus llibres em semblen fascinants i útils en el sentit que estan molt ben documentats i que és un narrador excepcional. Ara bé, ambdues virtuts combinades, en aquest estil on es barreja conscientment realitat i ficció implica el risc de la manipulació. I això, combinat amb les amistats perilloses (parlo obertament del tòxic Vargas Llosa) acaba establint un relat més que discutible, com el que apareix en la constant de la seva obra literària.
En el retrat literari que d’Enric Marco, l’autor explica l’èxit del seu personatge per la seva gran capacitat de barrejar veritats amb mentides, fets comprovables amb altres que requereixen la fe del receptor. És just el sistema que Cercas fa servir a l’hora d’aproximar-se als seus personatges reals i de ficció. Per blindar-se, és cert, fa servir un gran aparell autodisculpatori a banda de parapetar-se rere la llibertat creativa. Hi dedica desenes de planes a cercar coartades intel·lectuals, disquisicions filosòfiques i monòlegs interiors per justificar la seva mirada parcial. Tanmateix, entre la seva innegable qualitat literària (molt superior a la del seu pare espiritual peruà que avui comparteix llençols amb la Presley) deixa anar càrregues de profunditat molt injustes contra el protagonista de la novel·la, que com bé reitera, no deixa de ser molt representatiu de la desgraciada generació a qui li tocà viure quaranta anys de dictadura, i uns quants més de rèplica monàrquica contra la dissidència que avui vol trencar, democràticament, amb l’actual règim fruit de l’acte de violència de la dictadura. Així, entre la fascinació i la repugnància pel personatge, Cercas deixa anar moltes contra la memòria històrica, contra l’anarquisme, contra la societat civil organitzada, contra els crítics amb el règim de Segona Restauració i contra tot allò que no representi l’ordre vigent de José Luis Cebrián, la família Botín, la Godó, la Borbón i la que avui té gran capacitat de prostituir talent.
La part literària és, sens dubte, interessant, en aquest diàleg perpetu sobre la construcció (o més aviat decostrucció) d’un personatge. Tanmateix, Cercas analitza molt esbiaixadament les circumstàncies històriques que aborda i la lògica que mou als personatges a actuar d’una manera o una altra. Marco, certament, va mentir en aspectes rellevants del seu relat, encara que també va fer servir la veritat. L’ordre que defensa Cercas a la seva obra literària és una gran i integral mentida. També és fals que la memòria històrica sigui morta. Més aviat viu en la clandestinitat de la dictadura política i econòmica que la invisibilitza. El règim que avui defensa Cercas és una mena de dictadura postmoderna, que amb una certa capacitat de propaganda en la línia del ministeri “de la veritat” impulsat per Fraga, els qui tractem de compartir les parts més fosques del passat compartit, som tractats com a dissidents perillosos i bandejats del discurs públic.
De fet, l’independentisme que Cercas tant detesta no deixa de representar això. La lluita per emancipar-se no tant d’Espanya, com de la dictadura que ha abduït els espanyols, i que els fa pensar que és normal impedir votar per decidir coses importants, de la mateixa manera que ningú s’escandalitza pel fet que avui les elits governants hispàniques són conformades per una barreja de cleptocràcia i justificadors de la violència franquista. Allò que avui representa el PP i el neo(primo)riverisme de Ciutadans. I em sap greu que un escriptor del talent de Cercas es deixi entabanar per aquesta mena de gent. Al cap i a la fi, com també confessa en el seu propi llibre, també ell és un impostor.


Afegeix un comentari
Vaig començar a llegir-me “El impostor” i el vaig haver de deixar. Se m’estava fent pesadissim. Cal tenir en compte, que per explicar un fet primer t’explica la versió que en Marco va donar. Després et la versió que un o altre historiador o periodista va explicar en algun treball i finalment la versió que el propi Cercas dona. No el recomano

Explicar la veritat amb una mentida

Juanito Piquete , 6 d'agost de 2015


Com molts treballadors al 1977,el meu anhel era pertanya a la organització llibertària que representava una opció revolucionària
i transformadora, la CNT, sindicat anarco-sindicalista i practicant de l'acció directa, sense pactes
amb el poder. Em vaig afiliar al carrer d'Avinyó, al Sindicat de la Metal·lúrgia, on vaig conèixer
a l'Enric, llavors crec que «Enrique Marcos» era com l'anomenava la gent de l'entorn.

Desprenia una certa «aureola», el seu llenguatge era segur, assertiu i bon comunicador.
La vaga de Gasolineres, la lluita aferrissada amb l'estat...
Desprès varen venir es Cas Scala, el cas Erat, etc...a la feina ens deien «terroristes» i el morts eren dels nostres...
La Campanya de l'Estat contra el Moviment Llibertari estava arribant al punt àlgid

En quant al procés de ruptura desprès del dramàtic V congrés a Madrid i la federació de una bona
part dels sindicats expulsats per el congrés, decideixen formar un altra CNT la anomenada
en un primer moment Congreso de València o Renovada , o la «escissió de los paralelos com era
anomenada per els Històrics que es quedan a la AIT. Es en aquest moment on potser estic mes a prop de l'Enric.
Jo havia «madurat» i reflexionat sobre el paper de la ortodòxia i heterodòxia
dins la família llibertària i aquí es on havia coincidència entre persones com en Marco i jo mateixa.

Ell seguia sent un referent llibertària, polèmic això si,però referent i excel·lent comunicador del qual
es podria aprendre, una de les coses que sempre m'ha agradat, escoltar a la gent mes gran que jo,
sobretot si aquesta gent tenia la vida i idees de l'Enric Marco.

Jo he de confessar que quan vaig assabentar-me de la seva militància a Amical Mauthausen em va
sorprendre perquè mai havíem parlat d'aquest tema, o jo al menys no recordava haver-ho fet.
O al menys que ell expliques i jo escoltes de la seva boca que havia estat a un camp de concentració.

Ens varem retrobar de sobte al carrer a Gramenet del Besòs, feia molts anys que no ens veiem ...ens varem abraçar.
Per mi va estar un moment emocionant. (Encara no havia fet les polèmiques declaracions)
Aixi i tot vaig pensar, l'Enric es un excel·lent orador i comunicador,segur que els es molt útil en la seva
tasca,no vaig pensar que calia haver estat en un camp d'extermini per poder explicar a la gent com historiador quina
es la veritat que altres podrien estar ocultant malgrat les aparences...Però sembla que la seva «mentida»
al respecte d'haver estat on mai hi va ser, i sobretot de la forma en que es desenvolupant els fets que el porten a fer les declaracions.

L'Acarnissament que es munta des de els Mèdia de l'estat i la Màfia Mèdia crec que es tan bèstia
que vaig sentir demanar-li si volia i podia fer-li una entrevista per un mitjà lliure i
llibertari, per un programa de reportatges monogràfics anomenat Voces Libertarias dins l'emissora
Radio Bronka, que estan penjats en aquest blog per qui vulgui escoltar-los. El motiu era obvi , la gent
te dret a dir la seva , ell també. Jo necessitava preguntar-li, perquè vas «mentir»....Necessitava saber
si una de les persones a qui sempre havia respectat podia seguir-la respectant ...O havia caigut per sempre?
He de dir que la meva sensació era agra-dolça amb l'experiència de haver -lo entrevistat durant 5 hores
en diverses sessions. Ara desprès de dos anys crec que va estar molt útil per confirmar dues coses:

Enric Marco va mentir per explicar una veritat: l'Extermini. L'entorn estalinista el va obligar a fer-ho
I que la dialèctica de que es o no ètic des de la hipocresia del poder es un exercici comú al genere humà,de la que no escapa ni la actualment anomenada «anti-casta» política.
Això no justifica cap mentida, però quina es que esta neta de «culpa» de totes les veus del retret ?
Crec que l'Enric conscient o inconscientment cercava reconeixement a una vida entregada a la llibertat i la revolució, en comptes d'això a rebut menyspreu,
humiliació, retrets ...Tot per una mentida ?... una mentida per explicar la veritat ...?

Salut i Anarquia !!!

Juanito Piquete , 6 d'agost de 2015

El impostor de Cercas


El impostor de Cercas 

 Maria Bohigues Sales

http://clubeditor.blogspot.com.es/2015/01/el-impostor-de-cercas.html

L'altre dia vaig anar a sentir una taula rodona que em feia una especial il·lusió: l’escriptor Javier Cercas conversava amb un psicoanalista (Enric Berenguer) i dos professors de literatura (Marta Marín-Dòmine, impulsora de l'acte, i Xavier Pla) dedicats al comentari de les obres escrites per supervivents dels camps. Era un acte completament inèdit en què una estrella de la literatura convidava el seu públic a reflexionar sobre un tema de la vida col·lectiva de què el públic més aviat sol fugir: "Testimoni, memòria i història" o com regurgita la nostra estimada Península l'època negra del franquisme i l'experiència dels camps de concentració.

Certament Javier Cercas va denunciar-ho sense embuts: perquè pogués prosperar un impostor com Enric Marco calia un públic complaent amb l’engany. “La gent no volia escoltar el autèntics supervivents, quan Marco parlava els autèntics supervivents quedaven anul·lats.” Triomfa la falsificació, aquest és el veredicte de Cercas davant la proliferació d’una literatura kitsch (en negreta les seves paraules) que se substitueix a la d'un Primo Levi. El impostor, assaig sobre el testimoni alhora que novel·la, aspira a provocar l’escàndol per tal d’esclarir les consciències i suscitar el debat: aquest és el repte de l’autor en una societat que escolta la ficció sentimental d’un Marco per no haver de sentir realitats que fan mal. “I és que la realitat és dura”, va concloure Cercas.

I en això la seva exposició va fer un gir. De cop i volta ja no es tractava de fustigar el públic de Marco —nosaltres, paraula de què Cercas fa un gran ús— perquè preferís la veu d'un impostor a la d'un supervivent autèntic, sinó de denunciar les víctimes i el seu xantatge. Perquè el mal contemporani d'Espanya és el xantatge de les víctimes i la indústria de la memòria, indústria que conrea la fal·làcia de la memòria històrica i víctimes que s’apoderen del dret a dir la veritat sota pretext que han viscut els fets. Ara bé, ¿què han viscut, què han vist? ¿No són com Fabrice del Dongo, personatge de Stendhal que combat a Waterloo i no s’adona que aquell que passa allà a cavall és Napoleó?

***

Quina part de veritat conté la paraula del testimoni és sense cap mena de dubte una pregunta necessària, i molts se l'han feta des de temps reculats, per exemple Tucídides, que ho planteja amb una murrieria envejable (pàg. 32-33). Però convé recordar on som: no a l'Atenes de fa 2400 anys ni al París d'en fa 20, sinó a Espanya en el segon decenni d'aquest segle XXI malparit, en una societat que precisament es guarda d’escoltar els testimonis, sota un règim que assumeix la continuïtat amb la dictadura fins a l'extrem d'avalar-ne els judicis polítics, en un país que refusa d'extradir aquells torturadors reclamats per un tribunal de Buenos Aires dins un procés internacional contra els crims del franquisme. En aquest context, ¿quin xantatge poden exercir les víctimes?
Vaig preguntar-ho al final, quan el micròfon va ser cedit al públic per espai d’uns minuts: ¿no tenia por Cercas d'alimentar la fal·làcia quan declarava a la premsa que “tots som Enric Marco” i que quasi tothom a Espanya s’ha inventat una biografia falsa? ¿Com havia conviscut ell, mentre escrivia la seva novel·la-assaig, amb els escriptors que l’havien precedit en l'esforç de dir una realitat tan sovint manipulada? ¿Havia llegit, durant la seva investigació sobre Marco, autors com Joaquim Amat-Piniella?
No. Javier Cercas no havia llegit K.L. Reich. I Cercas, el creador d’escàndol per esclarir les consciències i suscitar el debat, va respondre: “Cal tenir mala fe per llegir-me d’aquesta manera”. I va marxar.

***

“Muerto Franco, casi todo el mundo empezó a construirse un pasado para encajar en el presente y prepararse el futuro.” Ho llegeixen els meus ulls a la pàgina 235 d’El impostor. O bé: “Marco se inventó un pasado (o lo adornó o lo maquilló) en un momento en que alrededor de él, en España, casi todo el mundo estaba adornando o maquillando su pasado, o inventándoselo”. O encara: “a mediados de los años setenta el país entero cargaba a cuestas con cuarenta años de dictadura a la que casi nadie había dicho No y casi todos habían dicho Sí, con la que casi todos habían colaborado por fuerza o por gusto y en la que casi todos habían prosperado”.
El casi todo el mundo entra en la categoria expressiva que Cercas anomena hipèrbole (ho explica Jordi Nopca en aquest article) i té una conseqüència objectiva: volent denunciar l’engany de tanta gent acomodada al franquisme que va inventar-se un passat més o menys resistent, Cercas cau en l’engany d’ometre —negar en llenguatge hiberpòlic— uns 200.000 republicans executats per Franco i uns 500.000 exiliats, i d'enterrar un tret del franquisme sense el qual no s'explica que durés quaranta anys, la intensitat del terror en els seus primers lustres.
No pretenc que tal fos el propòsit de Cercas, però tal és el resultat d’una llarga sèrie de casi en la seva literatura. I és un resultat lamentable. Perquè el problema actual d’Espanya en relació al seu passat no sembla pas que sigui la indústria de la memòria sinó l’ocultació de les atrocitats perpetrades per Franco per tal d’eradicar tota forma de resistència. Aquesta és la nostra herència. Se’n sent la petja fins en l’actual programa d’Història al batxillerat. No hi ha manera de lluitar-hi eficaçment si no es llegeix aquells autors que tenen alguna cosa de bo per escriure, com ara Ferran Planes (el primer d'aquesta foto famosa de Pilar Aymerich), que en El desgavell denuncia els falsos resistents alhora que explica sense ni una gota de kitsch la realitat dels republicans caiguts en mans dels nazis. Aquest exercici de lectura és obligat per a qualsevol escriptor que pretengui incidir en la reflexió col·lectiva —en l'impossible debat.
Entretant s'acosta una data que cau dins l'esfera de la "indústria de la memòria", el 27 de gener, dia en què es commemora la Xoà. El coneixement que se'n té a la Península és paupèrrim i exòtic, com si l'experiència de la deportació no formés part del nostre univers propi. I el setantè aniversari de la fi d'aquest fet que canvia la relació mateixa de l'espècie humana amb si mateixa, a Espanya es commemora —¿involuntàriament?— amb la sortida d'El impostor. "Les idees d'aquesta novel·la pretenen tenir un sentit fora de la novel·la": és un desig expressat per l'autor durant la taula rodona que jo esperava amb tanta il·lusió.

N.B. Aquest duet de Reyes Mate i Santos Julià sobre El impostor mereix de ser llegit.

4 comentaris:

  1. Maria, gràcies per aquesta nova carta elèctrica. No vaig poder assistir a aquest acte i he llegit amb gran plaer la teva crònica i les oportunes reflexions que fas. Sí, sorprèn molt que Cercas no hagi llegit Amat Piniella (haurà llegit els Ferran Planes, Xavier Benguerel, Grau i Viader, Joan Sales...? que són els autors literaris fonamentals per conèixer la nostra memòria). Sorprèn també que acabi donant protagonisme al "xantatge de les víctimes", quina inversió: això és el món al revés! però es que el nostre és un pais sorprenent i la seva relació amb la memòria històrica és patètica. Jo, francament, prefereixo el testimoniatge d'un supervivent autèntic al d'un impostor. M'ha agradat molt el teu punt de vista: poses el dit a la nafra. Enhorabona!
    Respon
  2. Parlar de "xantatge de les víctimes" en el cas del franquisme, em sembla de tenir molt poca vergonya i molta ignorància. Els "lapsus literaris" de Cercas demostren com és d'atrevida la ignorància!
    Respon
  3. També diu molt del nivell del país que un autor com Cercas, per molt considerat que sigui, es consideri o sigui considerat adient per a debatre qüestions de tanta importància malgrat mancar-li lectures d'importància al respecte, suposo que el fet que siguin obres literàries en català fa venir molta mandra a un català no-nacionalista com Cercas...
    Respon
  4. En Josep Maria Lluró ja va remarcar el revisionisme d'una novel·la tan aclamada com "Soldados de Salamina" i tothom se'l va mirar com un esgarriacries. És normal, doncs, que en aquest context social i cultural "El Impostor" sigui com una mena de paradigma d'una manera (molt d'aquí) de passar comptes amb la història. Ben mirat, "El desgavell" continua. I per això en Ferran Planes, que hi denuncia els "falsos resistents", ens estimula a destapar els "falsos lúcids". Ara, no ens enganyem, la cançoneta que sentirem arreu és aquesta última corranda del cèlebre Miquel Bauçà: "Jo no vull dur més difunts / que em carreguin massa els muscles... [...] Ara cal la lleugeria, / perquè vull caminar a pler / pels llaurons i les macades"... En Cercas ha trobat un terreny molt ben adobat. Sort que encara hi queden algunes pedres com la Maria Bohigas, que li entraran a les sabates.
    Respon

martes, 4 de agosto de 2015

Javier Cercas i la caverna espanyolista, units contra Catalunya i el dret a decidir.



Mireu aquest article de l'impostor Javier Cercas contra el dret a decidir dels catalans i dels pobles. El va escriure desprès de la Diada.

Diu que s'ha de complir la Llei. I com que la Llei espanyola no permet el referèndum, no hi ha dret a decidir que valgui. Diu que el dret a decidir que clama tot un poble no és democràtic. És un engany. S'ha de complir la Llei. És un argument que l'he sentit moltes vegades, sobretot durant la dictadura d'en Franco. Ens repetien que s'ha de complir i obeir la Llei. En la transició i en la democràcia, ens han repetit fins a la sacietat que s'ha de complir la Llei. Ara els fatxes que ens governen, els militars, el Rei i tota la seva cort d'obedients gossets ens repeteixen que s'ha de complir i obeir la Constitució, la dictadura de la Llei. En Cercas sempre ha obedient a les elits, als poders. Argumenta per a mostrar-se com el primer llepaculs de la classe, que el dret a decidir no és democràtic.

La Llei dona impunitat als corruptes. Diuen els llepaculs dels amos que ho hem d'acceptar. És la Llei. La Llei fa la vista grossa amb els torturadors, criminals i delinqüents de coll blanc. Diuen que ho hem d'acceptar. Amb la Llei a la mà els polítics han regalat als bancs milions d'euros de tots els espanyols. Ho hem d'acceptar. La Llei està violant els drets de tots els catalans i pobles d'Espanya. Diu en Cercas que hem d'obeir la Llei com a bons demòcrates. Hem de complir la Llei, encara que els que manen abusin i violin els drets de les persones i pobles.

La gran teoria del Cercas és que s'ha de complir la Llei. No és una idea original del Cercas, això ja ho deia en Franco. La innovació del Cercas és dir que aquesta idea franquista i pròpia de les dictadures és essencialment democràtica. Un revisionista molt apreciat pels que manen. En Cercas és un exemple de persona complidora de la Llei. Sempre ha dit que SI: durant la dictadura i ara en Democràcia. Diu que el dret a decidir no està especificat en la Constitució espanyola. Calla que està en la declaració dels drets humans universals i que Espanya l'ha firmat. El dret a decidir forma part dels drets dels ciutadans i pobles d'Europa. Segons els drets humans originals no sols tenim el dret a decidir sinó que també l'obligació de rebel·lar-nos quan els que governen abusen i violen els drets d'una persona o d'un poble.

Cercas ignora la voluntat ignora la voluntat d'una majoria de catalans al·lèrgics a la caverna espanyolista, al centralisme de Madrid, a la dominació borbònica, judicial i militar per la força. Les idees del Cercas són les que estan propiciant un estat d'excepció a Catalunya o una intervenció militar. Les idees traïdores i fatxes d'aquest peudo intel·lectual català, les repeteixen els que imposen la sagrada unitat d'Espanya, diguin el que diguin els pobles d'Espanya.

En Cercas va néixer a Extremadura. Fill d'un franquista que Franco va enviar a Catalunya, terra conquistada pels feixistes que es varen saltar la Llei, que era la República. I d'aquesta il·legalitat encara sobreviu la Monarquia, l'exèrcit i les institucions bàsiques d'aquesta parodia de Democràcia, entre ells una massa obedient de periodistes ben engreixats. Els borbons segueixen vivint i gaudint per sobre la Llei. La majoria hem de complir la Llei i els que manen se la salten a diari.

En Vargas Llosa en els seus sermons dominicals de El país diu que en Cercas és un dels més grans comentaristes polítics. Ho justifica perquè en Cercas ha trobat un argument contra el dret a decidir dels catalans. Elogia al Cercas per la seva agudesa política i per a tenir el valor d'exposar i fer reviure les idees franquistes i feixistes. Troba genial que exposi sofismes com el següent: «no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a una mayoría »

Un altre cavernícola, José Antonio Zarzalejos, ex director del diari monàrquic de Madrid, l'ABC, també elogia al Cercas com un gran demòcrata, ja que està contra el dret a decidir. També repeteix que és un català exemplar per la seva defensa de la Constitució, la unitat d'Espanya i sobretot per tenir el valor d'atacar-se al dret a decidir, malgrat que sigui majoritari.
I així han anat desfilant la cort de cavernícoles lloant els despropòsits franquistes i retrògrades del Cercas. Revisionisme orwelià: Les idees franquistes i falangistes ara són les autènticament demòcrates. El món al revés. Amb aquestes piruetes dialèctiques ha entusiasmat a la màfia cavernícola espanyola i als d'El País en particular.
Per en Cercas els demòcrates són els que impedeixen el dret a decidir amb argúcies legalistes, amb enganys i amenaces dels tancs i estats d'excepció. I diu que el poble que surt al carrer a expressar-se és antidemocràtic. No cal estranyar-se que els cavernícoles li donin premis i diguin que és un savi, un bon demòcrata i un bon escriptor

Txema Bofill
doctor en ciències de l'educació


Democracia y derecho a decidir

Javier Cercas
Es posible que en los últimos tiempos estemos viviendo en Cataluña una suerte de totalitarismo soft; o, por usar de nuevo el término de Pierre Vilar, una suerte de “unanimismo”: la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia. El instrumento de esta concordia ficticia no es la violencia, sino el llamado derecho a decidir: quien está en favor del derecho a decidir no es sólo un buen catalán, sino también un auténtico demócrata; quien está en contra no es sólo un mal catalán, sino también un antidemócrata. Así las cosas, es natural que, salvo quienes sacan un rédito de ello, en Cataluña casi nadie se atreva a dudar en público de un derecho fantasmal que no ha sido argumentado, hasta donde alcanzo, por ningún teórico, ni reconocido en ningún ordenamiento jurídico; también es natural que nadie se resuelva a decir que, aunque parezca lo contrario, no hay nada menos democrático que el derecho a decidir. O, dicho de otro modo: ahora mismo, el verdadero problema en Cataluña no es una hipotética independencia, sino el derecho a decidir.
Me explico. En democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente. Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme. Yo no tengo derecho a decidir si pago impuestos o no: tengo que pagarlos. ¿Significa esto que en democracia no es posible decidir? No: significa que, aunque decidimos a menudo (en elecciones municipales, autonómicas y estatales), la democracia consiste en decidir dentro de la ley, concepto este que, en democracia, no es una broma, sino la única defensa de los débiles frente a los poderosos y la única garantía de que una minoría no se impondrá a la mayoría. Ahora bien, es evidente que, con la ley actual en la mano, los catalanes no podemos decidir por nuestra cuenta si queremos la independencia, porque la Constitución dice que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español (cosa nada rara: salvo la de la extinta Unión Soviética, que yo sepa, ninguna constitución ha reconocido jamás el derecho de que una parte del Estado se separe por su cuenta del resto). ¿Significa esto que los catalanes no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia? A mi juicio, tampoco: si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar. La pregunta se impone: ¿existe esa mayoría? Los partidarios del derecho a decidir sostienen que precisamente para eso, para saber si existe, es indispensable un referéndum (en este asunto, las encuestas no sirven, como comprobamos en las anteriores elecciones); pero, antes de usar ese recurso excepcional e imprevisible, cualquier político honesto y prudente usaría el recurso previsto por la ley: las elecciones. Quiero decir: unas elecciones en las que todos los partidos declaren, clara e inequívocamente, su posición sobre la independencia. En las últimas, los partidos inequívocamente independentistas (ERC más CUP) sumaron 24 diputados de 135: apenas un 17%. ¿Cuántos diputados sumarían los independentistas si en unas futuras elecciones el resto de partidos dijera con claridad si quiere la independencia o no? Eso es lo que deberíamos saber antes de tomar la vía azarosa del referéndum: si hay una mayoría de partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum; si no la hay, no.
“La democracia consiste en decidir dentro de la ley, que no es una broma”
Es dudoso que vayamos a tener una respuesta a la anterior pregunta, porque CiU sabe que si defiende la independencia en unas elecciones, las perderá (y antes se habrá roto por dentro: aún no sabemos si Convergència es independentista, pero sí sabemos que Unió no lo es), así que seguirá sin decir la verdad a sus electores; en cuanto a la izquierda, todo indica que seguirá atrapada en la telaraña ideológica que le ha tejido CiU –de ahí que acepte el derecho a decidir–, cavando su propia tumba y minando la democracia. No veo otra forma de decirlo: se puede ser demócrata y estar a favor de la independencia, pero no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría.


Veieu també un altre article contra les barbaritats escrites pel Javier Cercas,