Mireu
aquest article de l'impostor Javier Cercas contra el dret a decidir dels catalans i
dels pobles. El va escriure desprès de la Diada.
Diu que
s'ha de complir la Llei. I com que la Llei espanyola no permet el
referèndum, no hi ha dret a decidir que valgui. Diu que el dret a
decidir que clama tot un poble no és democràtic. És un engany.
S'ha de complir la Llei. És un argument que l'he sentit moltes
vegades, sobretot durant la dictadura d'en Franco. Ens repetien que
s'ha de complir i obeir la Llei. En la transició i en la democràcia,
ens han repetit fins a la sacietat que s'ha de complir la Llei. Ara
els fatxes que ens governen, els militars, el Rei i tota la seva cort
d'obedients gossets ens repeteixen que s'ha de complir i obeir la
Constitució, la dictadura de la Llei. En Cercas sempre ha obedient a
les elits, als poders. Argumenta per a mostrar-se com el primer
llepaculs de la classe, que el dret a decidir no és democràtic.
La Llei
dona impunitat als corruptes. Diuen els llepaculs dels amos que ho
hem d'acceptar. És la Llei. La Llei fa la vista grossa amb els
torturadors, criminals i delinqüents de coll blanc. Diuen que ho hem
d'acceptar. Amb la Llei a la mà els polítics han regalat als bancs
milions d'euros de tots els espanyols. Ho hem d'acceptar. La Llei
està violant els drets de tots els catalans i pobles d'Espanya. Diu
en Cercas que hem d'obeir la Llei com a bons demòcrates. Hem de
complir la Llei, encara que els que manen abusin i violin els drets
de les persones i pobles.
La gran
teoria del Cercas és que s'ha de complir la Llei. No és una idea
original del Cercas, això ja ho deia en Franco. La innovació del
Cercas és dir que aquesta idea franquista i pròpia de les
dictadures és essencialment democràtica. Un revisionista molt
apreciat pels que manen. En Cercas és un exemple de persona
complidora de la Llei. Sempre ha dit que SI: durant la dictadura i
ara en Democràcia. Diu que el dret a decidir no està especificat
en la Constitució espanyola. Calla que està en la declaració dels
drets humans universals i que Espanya l'ha firmat. El dret a decidir
forma part dels drets dels ciutadans i pobles d'Europa. Segons els
drets humans originals no sols tenim el dret a decidir sinó que
també l'obligació de rebel·lar-nos quan els que governen abusen i
violen els drets d'una persona o d'un poble.
Cercas
ignora la voluntat ignora la voluntat d'una majoria de catalans
al·lèrgics a la caverna espanyolista, al centralisme de Madrid, a
la dominació borbònica, judicial i militar per la força. Les
idees del Cercas són les que estan propiciant un estat d'excepció a
Catalunya o una intervenció militar. Les idees traïdores i fatxes
d'aquest peudo intel·lectual català, les repeteixen els que
imposen la sagrada unitat d'Espanya, diguin el que diguin els pobles
d'Espanya.
En
Cercas va néixer a Extremadura. Fill d'un franquista que Franco va
enviar a Catalunya, terra conquistada pels feixistes que es varen
saltar la Llei, que era la República. I d'aquesta il·legalitat
encara sobreviu la Monarquia, l'exèrcit i les institucions bàsiques
d'aquesta parodia de Democràcia, entre ells una massa obedient de
periodistes ben engreixats. Els borbons segueixen vivint i gaudint
per sobre la Llei. La majoria hem de complir la Llei i els que manen
se la salten a diari.
En
Vargas Llosa en els seus sermons dominicals de El país diu que en
Cercas és un dels més grans comentaristes polítics. Ho justifica
perquè en Cercas ha trobat un argument contra el dret a decidir dels
catalans. Elogia al Cercas per la seva agudesa política i per a
tenir el valor d'exposar i fer reviure les idees franquistes i
feixistes. Troba genial que exposi sofismes com el següent: «no
se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir,
porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un
engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a una
mayoría »
Un
altre cavernícola, José Antonio Zarzalejos, ex director del diari
monàrquic de Madrid, l'ABC, també elogia al Cercas com un gran
demòcrata, ja que està contra el dret a decidir. També repeteix
que és un català exemplar per la seva defensa de la Constitució,
la unitat d'Espanya i sobretot per tenir el valor d'atacar-se al dret
a decidir, malgrat que sigui majoritari.
I així
han anat desfilant la cort de cavernícoles lloant els despropòsits
franquistes i retrògrades del Cercas. Revisionisme orwelià: Les
idees franquistes i falangistes ara són les autènticament
demòcrates. El món al revés. Amb aquestes piruetes dialèctiques
ha entusiasmat a la màfia cavernícola espanyola i als d'El País en
particular.
Per en
Cercas els demòcrates són els que impedeixen el dret a decidir amb
argúcies legalistes, amb enganys i amenaces dels tancs i estats
d'excepció. I diu que el poble que surt al carrer a expressar-se és
antidemocràtic. No cal estranyar-se que els cavernícoles li donin
premis i diguin que és un savi, un bon demòcrata i un bon escriptor
Txema
Bofill
doctor
en ciències de l'educació
Democracia y derecho a decidir
Javier Cercas
Es posible que en los últimos tiempos estemos
viviendo en Cataluña una suerte de totalitarismo soft;
o, por usar de nuevo el término de Pierre Vilar, una suerte de
“unanimismo”: la ilusión de unanimidad creada por el temor a
expresar la disidencia. El instrumento de esta concordia ficticia no
es la violencia, sino el llamado derecho a decidir: quien está en
favor del derecho a decidir no es sólo un buen catalán, sino
también un auténtico demócrata; quien está en contra no es sólo
un mal catalán, sino también un antidemócrata. Así las cosas, es
natural que, salvo quienes sacan un rédito de ello, en Cataluña
casi nadie se atreva a dudar en público de un derecho fantasmal que
no ha sido argumentado, hasta donde alcanzo, por ningún teórico, ni
reconocido en ningún ordenamiento jurídico; también es natural que
nadie se resuelva a decir que, aunque parezca lo contrario, no hay
nada menos democrático que el derecho a decidir. O, dicho de otro
modo: ahora mismo, el verdadero problema en Cataluña no es una
hipotética independencia, sino el derecho a decidir.
Me explico. En democracia no existe el derecho a
decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente. Yo no tengo
derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo
que pararme. Yo no tengo derecho a decidir si pago impuestos o no:
tengo que pagarlos. ¿Significa esto que en democracia no es posible
decidir? No: significa que, aunque decidimos a menudo (en elecciones
municipales, autonómicas y estatales), la democracia consiste en
decidir dentro de la ley, concepto este que, en democracia, no es
una broma, sino la única defensa de los débiles frente a los
poderosos y la única garantía de que una minoría no se impondrá
a la mayoría. Ahora bien, es evidente que, con la ley actual en la
mano, los catalanes no podemos decidir por nuestra cuenta si
queremos la independencia, porque la Constitución dice que la
soberanía reside en el conjunto del pueblo español (cosa nada
rara: salvo la de la extinta Unión Soviética, que yo sepa, ninguna
constitución ha reconocido jamás el derecho de que una parte del
Estado se separe por su cuenta del resto). ¿Significa esto que los
catalanes no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia?
A mi juicio, tampoco: si una mayoría clara e inequívoca de
catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela
que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible,
obligar a alguien a estar donde no quiere estar. La pregunta se
impone: ¿existe esa mayoría? Los partidarios del derecho a decidir
sostienen que precisamente para eso, para saber si existe, es
indispensable un referéndum (en este asunto, las encuestas no
sirven, como comprobamos en las anteriores elecciones); pero, antes
de usar ese recurso excepcional e imprevisible, cualquier político
honesto y prudente usaría el recurso previsto por la ley: las
elecciones. Quiero decir: unas elecciones en las que todos los
partidos declaren, clara e inequívocamente, su posición sobre la
independencia. En las últimas, los partidos inequívocamente
independentistas (ERC más CUP) sumaron 24 diputados de 135: apenas
un 17%. ¿Cuántos diputados sumarían los independentistas si en
unas futuras elecciones el resto de partidos dijera con claridad si
quiere la independencia o no? Eso es lo que deberíamos saber antes
de tomar la vía azarosa del referéndum: si hay una mayoría de
partidarios de la independencia, habrá que celebrar un referéndum;
si no la hay, no.
Es dudoso que vayamos a tener una respuesta a la
anterior pregunta, porque CiU sabe que si defiende la independencia
en unas elecciones, las perderá (y antes se habrá roto por dentro:
aún no sabemos si Convergència es independentista, pero sí
sabemos que Unió no lo es), así que seguirá sin decir la verdad a
sus electores; en cuanto a la izquierda, todo indica que seguirá
atrapada en la telaraña ideológica que le ha tejido CiU –de ahí
que acepte el derecho a decidir–, cavando su propia tumba y
minando la democracia. No
veo otra forma de decirlo: se puede ser demócrata y estar a favor de
la independencia, pero no se puede ser demócrata y estar a favor del
derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una
argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer
su voluntad a la mayoría.
Veieu
també un altre article contra les barbaritats escrites pel Javier
Cercas,
No hay comentarios:
Publicar un comentario